Charles Perrault

Biografia

 

Charles Perrault (París, 12 de gener de 1628 - París, 16 de maig de 1703) va ser un escriptor francès. Fou membre de l'Académie Française des del 1641, i autor del cèlebre llibre Contes de ma mère l'Oye (1697), amb relats que van esdevenir clàssics, versionats pels germans Grimm i d'altres.

El seu pare, Pierre Perrault, era un advocat especialitzat, tots els fills del qual foren homes distingits per alguna cosa.

Charles va començar a estudiar literatura al Collège de Beauvais i obtingué el seu títol de llicenciat en dret a Orleans el 1651. Fou quasi immediatament cridat de París on, així i tot, practicà per un breu període de temps. El 1654 el seu germà fou nomenat intendent en cap de les construccions reials i feu de Charles el seu secretari. Començà a guanyar reputació literaria el 1660 amb alguns versos lleugers i poesies amoroses i dedicà la resta de la seva vida a la promoció de l'estudi de la literatura i les arts.


Després de prop de deu anys d'aquella ocupació, el 1663, fou elegit per Colbert com a secretari per assistir-lo i aconsellar-lo en materia d'arts i ciències, sense oblidar la literatura. Fou director general del departament d'obres públiques, membre de la comissió que més tard es convertí en l'Académie des Inscriptions, i el 1671 fou admés a l'Académie Française.


Començà el 1686 amb una epopeia en sis cants: "Saint Paulin, bisbe de Nole", amb una epístola cristiana sobre la penitencia i una oda als nous conversos, en el rerefons de la qual es trobava la qüestió de si es podia fer art de la religió, cosa que ell contestava afirmativament. El 1687 publicà el poema "L'era de Lluís el Gran". Aquest poema tracta la famosa disputa entre els antics i els moderns, ja que en ell es compara el rei Lluís XIV amb l'emperador August. Perrault defensava els moderns, que pensaven que la literatura evolucionava com els progressos de les civilitzacions i que, per tant, la literatura antiga era inevitablement més tosca i bàrbara que la moderna. Perrault tenia idees i voluntat pròpia i publicà la Parallèle des anciens et des moderns (4 vols, 1688-97).


Finalment el 1697 Perrault publicà "El homes il·lustres sorgits a França en aquest segle amb els seus retrats al natural". La seva postura fou una fita en la finalment exitosa revolta contra la tradició prevalent.


No se sap que empenyé Perrault a la composició dels únics treballs pels quals és encara llegit. El primer dels contes de Perrault, Grisélidis, escrit en vers, aparegué el 1691, i fou reimprès el 1694 juntament amb altres dos relats amb el títol de "Griselda i Els desitjos ridículs més Pell d'ase".


Però Perrault no era poeta, i el mèrit d'aquestes obres es veu superat per el dels contes, que el 1697 aparegueren publicats en un volum sota el títol general d'"Històries o contes del temps passat amb moralitats". Aquest tipus de contes es coneixien també familiarment com "Contes de la mare Oca" i el llibre portava un dibuix i una inscripció a la portada que feia referència a aquest fet. Es tracta de contes que provenen de fonts diverses i tenen la tradició oral com a base. Destaca que en els seus contes hi acostuma a haver una lliçó, i el final de la història sempre es feliç, encara que en la versió oral no ho fos.


Altres treballs foren les "Memòries" (assistit pel seu germà Claude) que donaren molta informació sobre Colbert; i "Els homes il·lustres sorgits a França en aquest segle i el seu retrat natural" (2 vols., 1696-1700), on sotmet els seus contemporanis a judici i aprofita per a tancar antigues ferides obertes. Morí el 16 de maig de 1703, a París.

Obres

• El Barba blava
• La Cendrillosa
• La Caputxeta vermella
• La Bella Dorment
• Les fades
• Griselda
• Pell d’ Ase
• El petit Polzet
• Riquet i la pobreta
• La rínxols d’ or
• El gat amb botes

Us explicarem...

La Cendrillosa

La Ventafocs explica la història d'una noia jove molt bella, que en morir-se el seu pare després d'haver-se casat per segon cop, queda privada del paper que li corresponia a la família. La seva malvada madrastra i les seves cruels germanastres li imposen el paper d'esclava domèstica i, com que l'odien tant, li posen el sobrenom de "Ventafocs".

La vida de la Ventafocs canvia de cop quan s'assabenta que a la cort tindrà lloc un ball en què el príncep escollirà la seva esposa.

Amb l'ajut màgic de la seva fada padrina la noia pot acudir al ball, amb un meravellós vestit. Al ball atreu l'atenció del príncep amb el qual balla tota la nit. A les dotze de la nit però, ha de marxar ja que és l'hora en què es trenca l'encantament fet per la fada padrina. Però la Ventafocs se'n va tan de pressa que en la fugida perd una de les seves sabatetes de cristall. El príncep, molt enamorat, troba la sabateta i anuncia que es casarà amb l'única noia del regne que tingui els peus prou petits per calçar-la.

L'endemà els encarregats del príncep van per tot el regne fent provar la sabateta de cristall a totes les noies joves, incloses les germanastres de la Ventafocs. Un ocell, però, avisa el príncep dels dos enganys. Finalment, la Ventafocs demostra la seva identitat i es casa amb el príncep.

A continuació us mostrem la història de la Ventafocs explicat per Una mà de contes:

Ressenya

Autor: Charles Perrault.

Títol del conte: Cendrillon ou La petite pantoufle de verre.

Any d'edició: 1697.

Idioma del conte: francès.

Il·lustrador: Antoine Clouzier.

Altres il·lustradors

Un autor molt important que va il·lustrar diferents contes de Perrault va ser Gustave Doré (1832-1883). Aquest era un artista francès, gravador i il·lustrador el qual va viure a París durant el segle XIX. Va publicar la seva primera il·lustració als 15 anys. Va realitzar un llibre amb il·lustracions de París, i se li encarregà treballs sobre François Rabelais, Honoré de Balzac i Dante Alighieri.

 

El 1853 li van demanar il·lustrar treballs de Lord Byron, a l'acabar aquests li van sol·licitar treballs per a escriptors de parla anglesa, fins i tot una nova versió de la Bíblia, així com la famosa obra d'Edgar Allan Poe, El corb.

Algunes il·lustracions de l'autor són:

Adaptacions del conte

La "Ventafocs" apareix en unes altres tres-centes versions en diferents tradicions populars. La versió més antiga sembla ser la xinesa, escrita per Tuan Ch'ing-Shih. Molts dels elements del conte deriven de l'original de Ch'ing-Shih, com per exemple els diminuts peuets de la protagonista, signe de noblesa i distinció a la cultura xinesa. En efecte, la versió xinesa emfatitzava el fet que la Ventafocs (anomenada Yen-Shen) tenia "els peus més petits del regne". A les versions occidentals successives és un fet molt estrany i desconegut el perquè el príncep esperava que només una noia del regne fos capaç de calçar la minúscula sabateta. Potser és per això que en algunes versions no es tracta d'una sabateta sinó d'un anell o d'un braçalet.

El fet que la sabateta fos de cristall apareix només en la versió de Charles Perrault i les seves derivades (per exemple la versió cinematogràfica de Disney), i sembla que es deu a un toc creatiu de l'autor, inspirat segurament per l'alt valor del cristall al segle XVII. A la variant dels germans Grimm, es tractava d'una sabateta d'or.

Algunes altres versions que es poden recordar especialment són Vassilissa la bella (russa), Peldicenere (inglesa) i La gatta Cenerentola (brasilera; va ser traduïda per Giambattista Basile al 1634 amb el títol de "La Gatta Cennerentola"). Els elements variables són molt nombrosos; es pot dir que cada grup social i cada poble hauria canviat alguns elements del conte, emfatitzant alguns i eliminant o modificant altres per tal de reflectir la situació general en diversos contextos socials i històrics.

Altres adaptacions: 

 

Títol: La Cenicienta
Autor: Charles Perrault
Adaptació: Rasa Rasiulyte
Il·lustracions: Brigita Budryte
Editorial: kindle
Col·lecció: MERRY FAIRY TALES

 

Títol: La Cenicienta / Las hermanas de Cenicienta
Autor: Charles Perrault
Adaptació: Concha López Narváez/Fernando Lalana
Il·lustracions: Violeta Monreal
Editorial: Bruño
Col·lecció: Cuentos de Colores

www.conchalopeznarvaez.com/portfolio/la-cenicienta/

Adaptacions en òpera

• La Cenerentola (Gioacchino Rossini)

• Cendrillon (Jules Massenet)
• La Cenicienta (Jorge Peña Hen)
• La Gatta Cenerentola (Roberto de Simone i la Nova Companyia de Cant Popular).

Adaptacions cinematogràfiques

• Cenerentola, pel·lícula del 1948 de Fernando Cerchio.
• La Ventafocs, pel·lícula d'animació del 1950 de Walt Disney.

• Tři oříšky pro Popelku ("Tres nous per a la Ventafocs"), pel·lícula txecogermànica del 1973.
• A Cinderella story (Mark Rosman, 2004)

Adaptacions en teatre

• La Ventafocs, espectacle musical estrenat a La Faràndula de Sabadell el 2010, amb text de Quim Carné i música de Joan B. Torrella

Adaptacions en ballet

• Aschenbroedel (Johann Strauss)
• Cinderella (Serguei Prokófiev)

Germans Grimm

Biografia

Jacob i Wilhelm Grimm eren dos savis lingüistes alemanys que van viure durant la primera meitat del segle XIX. Van néixer, respectivament, el 1785 i el 1786 en una petita ciutat que es diu Hanau i van morir a Berlín, primer Wilhelm, el 1859, i després Jacob, el 1863. Van residir molts anys a Kassel on van treballar com a bibliotecaris.

Els germans Grimm no foren autors o inventors de contes, són històries recollides per Jacob i Wilhelm Grimm de les veus del poble o de manuscrits de les biblioteques on ells van treballar. El seu mèrit va ser saber donar a les narracions la senzillesa i saviesa natural de la tradició narrativa oral.

En la majoria dels seus contes, talment com en les rondalles dels altres països, hi ha una presencia molt notable dels elements meravellosos: així hi intervenen tota mena d’animals fabulosos i de personatges que són el producte de la fantasia humana, com fades, bruixes, encantadors, follets, gnoms, dimonis, n’hi ha que tenen poders sobrenaturals, i els animals sovint parlen i tenen capacitat per a fer tota mena de prodigis.

D'una dona anomenada Pastora van obtenir, els germans Grimm, gran part de les històries recollides en el seu llibre Kinder- und Hausmärchen ("Contes per la infància i la llar"), dos volums publicats al 1812 i 1815 La col·lecció va ser ampliada al 1857 i es coneix popularment com Contes de fades dels germans Grimm.

Les primeres col·leccions de contes publicats al 1812 es van vendre modestament a Alemanya, al principi només uns centenars d'exemplars a l'any. Les primeres edicions no estaven dirigides a un públic infantil. Des del 2005 la primera edició, que es troba a Kassel, forma part del Patrimoni Cultural de la Humanitat.

Els 210 contes de la col·lecció dels germans Grimm han estat recollits de narracions orals i formen una antologia de contes de fades, fàbules, farses rústiques i al·legories religioses.

Actualment, la col·lecció ha estat traduïda a més de 160 idiomes. I encara, també força sovint, amb alteracions i modificacions, en unes adaptacions que s’apartaven poc o molt del relat original. Els contes i els personatges avui en dia són usats en el teatre, l'òpera, les historietes, el cine, la pintura, la publicitat i la moda.

Obres

• La bella dorment

• La Blancaneus

• Ninureta

• La Caputxeta vermella

• El llop i les set cabretes

• Els músics de Bremen

• El pagès i el diable

• El sastre valent

• Ton i Guida / Hansel i Gretel

• Altres contes dels germans Grimm

• El pescador i la seva dona

• La reina de les abelles

• La tauleta, l’ase i el bastó encantats

• El rei barba de Griva

• Els set corbs

• La granota, o Enric el Fidel

• El petit polzet

• La serp blanca

• El Gnom

• El camperol i el diable

• Les tres filadores

• El flautista d’Hamelín

• La Blancaneu i els set nans

• El Patufet

Us explicarem...

Hansel i Gretel

Hänsel i Gretel són dos germans d'una família molt pobre de llenyataires. La madrastra convenç el seu pare d'abandonar-los al bosc per no haver de repartir amb ells el menjar familiar però ells poden tornar a casa seguint un rastre de pedretes que havien deixat pel camí. El llenyataire repeteix l'operació i aquest cop el rastre està fet d'engrunes de pa, que es mengen els ocells i per tant els nens es perden.

Intentant tornar, troben una caseta feta de llaminadures i xocolata. Quan estan menjant-se trossos de finestres i la tanca, surt una vella que tanca en Hänsel a una gàbia i fa de la Gretel la seva minyona. Amenaça amb menjar-se el nen quan estigui gras, per això cada dia l'alimenta amb les llaminadures. El Hänsel, però, aprofita que la bruixa no veu bé i mostra un osset de pollastre quan ella li diu que tregui el dit per la gàbia per veure si s'ha engreixat.

Un dia mana la Gretel que prepari una olla per cuinar-los a tots dos. Quan s'apropa per veure si està prou calenta, la nena empeny la bruixa a dins, allibera el Hänsel i surten corrents agafant les joies de la dona i llaminadures per al camí. Viuen feliços amb el seu pare amb les noves riqueses per sempre.

Ressenya

Autor: Germans Grimm.


Títol del conte: Hänsel und Gretel


Any d'edició: 1812.


Idioma del conte: alemany.


Il·lustrador: Alexander Zick.


Adaptacions del conte

Autor: Piumini, Roberto

Títol: Hansel i Gretel / de J. i W. Grimm ; narrat per Roberto Piumini amb il·lustracions d'Anna Laura Cantone.

Editorial: Ediciones del Laberinto, cop. 2010

Autor: Delgado, Josep Francesc

Títol: Hansel i Gretel : la casa de xocolata

Editorial: Barcelona : Edebé, 2003.

Autor: Bosom, Mònica

Títol: Hansel i Gretel

Editorial: Barcelona : La Magrana, 1998.

Autor: Butterfield, Moira

Títol: Hansel i Gretel

Editorial: Barcelona : Parramón, 1998.




Títol: Hansel i Gretel.

Autor: Ross, Tony.

Editorial: Barcelona : Timun Mas, cop. 1992.


COMPARACIÓ DE:

La caputxeta vermella

La versió més coneguda del conte és la dels germans Grimm, versió del 1857. La Caputxeta Vermella és una nena que ha de portar un cistell amb menjar per a la seva àvia malalta. La mare li adverteix de no travessar el bosc, consell que la Caputxeta no segueix. Al bosc, la Caputxeta es troba el Llop, que l'ensarrona i li fa dir on viu l'àvia. Després el Llop s'avança a la Caputxeta i, en arribar a ca l'àvia, es cruspeix la vella. Quan arriba la Caputxeta, el Llop, que és al llit amb la roba de l'àvia, es fa passar per aquesta i al final aconsegueix menjar-se també la Caputxeta. Tot es resol amb l'arribada d'un llenyataire, que talla la panxa del Llop per tal que l'àvia i la Caputxeta puguin sortir-ne il·leses.

Ressenya

Autors: Jacob i Wilhelm Grimm.
Títol conte: Rotkäppchen.
Any edició: 1812.

Idioma del conte: alemany.

Il·lustrador: --

Adaptacions del conte:

• A la versió d' Adolfo Serra: la narracció està feta a base de il·lustracions, no hi trobem text,és un llibre mut.

•  La versió de Benoît Jacques "La nit de la visita": una altra recreació d'aquest clàssic en què l'àvia, la Abu, provoca amb la seva sordesa la desesperació del gran llop ferotge, qui intenta entrar a la casa fent-se passar per una interminable sèrie d'hilarants personatges ficticis. Definitivament, el punt de vista francès el segueix establint molt bé aquí.

                  

• En la versió de Carmen Martín Gaite " La caputxeta Vermella a Manhattan"dóna vida a la seva Caputxeta en Manhatan a qui anomena Sara Allen, una nena de deu anys que viu amb la seva família a Brooklyn i somia amb tenir llibertat per poder anar sola a Manhattan.L'àvia de la nostra Caputxeta, a diferència de l'anciana que acaba a la panxa del llop, és una dona més revolucionària, ja que ha tingut vàries relacions de parella i és una ex-cantant de music-hall. Aquesta nova proposta del conte aconseguirà sorprendre i divertir a més d'un lector/a. En la narració no hi ha ni llop, ni bosc: hi ha un home ambiciós, una nena innocent amb il·lusions i una jungla de ciment que es troba a Nova York.

Versió en música

• Cançó Caperucita de l'àlbum Atrapados en azul (1996) d'Ismael Serrano.

          

Versió amb vers:

Versió en castellà:

La Caputxeta Vermella de Roal Dalh: "Cuentos en verso para niños perversos".

Estando una mañana haciendo el bobo

le entró un hambre espantosa al Señor Lobo,

así que, para echarse algo a la muela,

se fue corriendo a casa de la Abuela.

"¿Puedo pasar, Señora?", preguntó.

La pobre anciana, al verlo, se asustó

pensando "¡Este me come de un bocado!".

Y, claro, no se había equivocado,

se convirtió la Abuela en alimento

en menos tiempo del que aquí te cuento.

Lo malo es que era flaca y tan huesuda

que al Lobo no le fue de gran ayuda:

"Sigo teniendo un hambre aterradora"

¡Tendré que merendarme otra señora!"

Y, al no encontrar ninguna en la nevera,

gruñó con impaciencia aquella fiera:

"¡Esperaré sentado hasta que vuelva

Caperucita Roja de la Selva!"

-Que así llamaba al bosque la alimaña,

creyéndose en Brasil y no en España-.

Y porque no se viera su fiereza,

se disfrazó de abuela con presteza,

se dio laca en las uñas y en el pelo,

se puso la gran falda gris de vuelo,

zapatos, sombrerito, una chaqueta

y se sentó en espera de la nieta.

Llegó por fin Caperucita a mediodía

y dijo: "¿Cómo estás abuela mía?

Por cierto,¡me impresionan tus orejas!"

"Para mejor oírte, que las viejas

somos un poco sordas". "¡Abuelita,

qué ojos tan grandes tienes!". 

"Claro, hijita, 

son las lentillas nuevas que me ha puesto,

para que pueda verte, Don Ernesto

el oculista", dijo el animal

mirando con gesto angelical

mientras se le ocurría que la chica

iba a saberle mil veces más rica

que el rancho precedente. De repente

Caperucita dijo: "¡Que imponente

abrigo de piel llevas este invierno!"

El Lobo, estupefacto, dijo: "¡Un cuerno!

O no sabes el cuento o tú me mientes:

¡Ahora te toca hablarme de mis dientes! 

¿Me estás tomando el pelo...? Oye, mocosa,

te comeré ahora mismo y a otra cosa".

Pero ella se sentó en un canapé

y se sacó un revolver del corsé,

con calma apuntó bien a la cabeza

y -¡pam!- allí cayó la buena pieza

Al poco tiempo vi a Caperucita

cruzando por el Bosque...¡Pobrecita!

¿Sabéis lo que llevaba la infeliz?

Pues nada menos que un sobrepelliz

que a mí me pareció de piel de un lobo

que estuvo una mañana haciendo el bobo.

Versió en català:

Estant un matí fent el babau

li va entrar una gana espantosa al Senyor Llop,

així que, per tirar-se alguna cosa al queixal,

se'n va anar corrents a casa de l'Àvia.

"Puc passar, Senyora?", Va preguntar.

la pobre anciana, en veure'l, es va espantar

pensant: "Aquest em menja d'una mossegada!"

I, és clar, no s'havia equivocat:

es va convertir l'Àvia en aliment

en menys temps del que aquí t'explico.

El pitjor és que era prima i tan ossuda

que al Llop no li va ser de gran ajuda:

"Segueixo tenint una fam aterridora ...

Hauré de menjar-me a l'altre persona! "

I, en no trobar cap a la nevera,

grunyir amb impaciència aquella fera:

"Esperaré assegut fins que torni

Caputxeta Vermella de la Selva! "

que aquí cridava el Bosc la feristela

creient-se al Brasil i no a Espanya.

I perquè no es veiés la seva feresa.

es va disfressar d'àvia amb prestesa,

es va donar laca en les ungles i en el pèl,

es va posar la gran faldilla grisa de vol,

sabates, barret, una jaqueta

i es va asseure tot esperant la néta.

Versió cinematogràfica:

Títol Original: Red Riding Hood

Any: 2011

Directora: Catherine Hardwicke

Repartiment: Amanda Seyfried, BIlly Burke, Gary Oldman, Max Irons, Julie Christie, VIrginia Madsen

Versions dels contes populars (La Caputxeta Vermella) de la literatura infantil i juvenil actual

Tipus de llibres
Encunyats i llibres joc	El desenvolupament de l’edició per a no lectors ofereix múltiples Caputxetes en teatrets, puzles, encunyats i llibres-joc   Rowe, Louise: Caperucita roja.Barcelona: La osa menor
Narracions mudes	Les imatges del conte serveixen per a explicar-lo, especialment si darrere del llibre hi ha el guió de la historia Grimm: Caperucita Roja. II. M. Balaguer. Barcelona: La Galera
Àlbums	La novetat està en la il·lustració: per exemple, en una avantguardista Caputxeta de brillant geometria   Grimm: Caperucita Roja. II. K.Pakovska. Madrid: Kókinos
Contes il·lustrats	Múltiples Caputxetes amb els estils il·lustratius més variats,  es continuen oferint als nens a partir del text original   Grimm: Caperucita Roja. II. Ana Juan, Madrid: Anaya
Novel·la juvenil	El desenvolupament de la novel·la per a adolescents ha inclòs la reformulació dels contes populars en els seus paràmetres Carmen Martín Gaite:  Caperucita en Manhattan  Madrid: Siruela
Teatre	Les versions de contes populars també han ofert un ampli camp a les dramatitzacions per a nens       Carles Cano : ¡ Te pillé Caperucita! Madrid: Bruño

Nous valors
Caputxetes actives	La nova versió de la dona va tornar a la Caputxeta la iniciativa ostentada en moltes versions folklòriques. La Caputxeta arriba a ser qui mata el llop per fer-se un abric de pell en una versió humorísticament amoral   Roald Dahl: Cuentos en verso para niños perversos. Madrid: Alfaguara
Ecològiques	Amb l’augment de la preocupació ecològica, La Caputxeta va ser verda i el llop va passar a ser l’últim de la seva espècie  Miguel Ángel Fernández Pacheco: El ultimo lobo y Caperucita. Barcelona: Labor Tony Ross: Caperucita Roja. Madrid. Alfaguara
Interculturales	Amb l’augment de les migracions, La Caputxeta vermella serà negra en context africà o serà amiga d’alguna Caputxeta Negra immigrant per a afavorir la convivència.   Carles Cano: La Caputxeta Negra. Edicions del Bullent Juan Cruz Iguerabide: Caperucita Roja y la abuela feroz. Barcelona: Edebé
Políticament correctes	La tendència a vigilar militantment la correcció i respecte cívic en els contes va ser àcidament parodiada en textos com Un día, su madre le pidió que llevara una cesta con fruta fresca y agua mineral a casa de su abuela, pero no porque lo consideraba una labor propia de mujeres, atención, sino porque ello representaba un acto generoso que contribuía a afianzar la sensación de comunidad.  James Finn Garner: Cuentos infantiles políticamente correctos. Barcelona: Circe

Noves formes de narrar
La col·laboració text-imatge	El gran desenvolupament de la imatge en les nostres societats ofereix múltiples jocs narratius entre el text i la il·lustració. Allò que explica el pare i allò que s’imagina el nen estableixen un divertit contrast que qüestiona la nostra idea de la recepció   Luis Pescetti: Caperucita Roja ( Tal como se lo contaron a Jorge) . Madrid: Alfaguara
Intertextualitat y meta literatura	“ O no sabes tú el cuento o tú me mientes, ahora te toca hablarme de mis dientes”, diu el llop de Dahl a la Caputxeta en un joc metaliterari. Els contes populars són quasi els únics que els autors poden suposar que els nens coneixen per a poder llegir la nova versió amb l’original en ment. Només així podran entendre la intertextualitat present en la carta que uns advocats envien al senyor Llop. Le escribimos en nombre de nuestra clienta, la señorita Caperucita Roja, a propósito de su abuela. La señorita Caperucita Roja nos dice que está usted ocupando la cabaña de su abuela sin el consentimiento de dicha señora(…)        Allan y Janet Ahlberg: El cartero simpático. Barcelona: Destino Mercè Company: Las tres mellizas y Caperucita Roja. II. Roser Capdevila. Barcelona: Planeta
Alteracions narratives: perspectives no omniscients, personatges desmitificats, trames complexes, contextos actuals, etc	Els contes poden alterar-se a partir de qualsevol dels seus elements narratius tradicionals, per exemple, adoptant la perspectiva del llop per a descriure el seu desgraciat amor passional per a la Caputxeta  Fabián Negrín: Boca de lobo. Barcelona: Thule O situant el conte dins d’un altre en el que un avi actual narra una historia equivocada a la seva néta Gianni Rodari: Confundiendo historias. II. Alessandro Sana. Sevilla: Kalandraka
Traspàs de gènere	En les versions modernes el conte perd les seves característiques de conte popular, però dona un pas més enllà, s’adapta a altres gèneres ben definits, per exemple, a la novel·la policíaca, amb una intensa apel·lació al cine negre americà   Yvan Pommaux: Detective John Chatterton. Barcelona: Ekaré
Jocs de fantasia	La nova explotació fantàstica dels elements dels contes s’inclina aquí a jugar amb el color de la caputxa. ¿ Com podria ser un conte amb Caputxetes de diferents colors?           Bruno Monari i Enrica Agostinelli: Caperucita Roja, Verde, Amarilla, Azul y Blanca. Madrid: Anaya