Biografia
Charles Perrault (París, 12 de gener de 1628 - París, 16 de maig de 1703) va ser un escriptor francès. Fou membre de l'Académie Française des del 1641, i autor del cèlebre llibre Contes de ma mère l'Oye (1697), amb relats que van esdevenir clàssics, versionats pels germans Grimm i d'altres.
El seu pare, Pierre Perrault, era un advocat especialitzat, tots els fills del qual foren homes distingits per alguna cosa.
Charles va començar a estudiar literatura al Collège de Beauvais i obtingué el seu títol de llicenciat en dret a Orleans el 1651. Fou quasi immediatament cridat de París on, així i tot, practicà per un breu període de temps. El 1654 el seu germà fou nomenat intendent en cap de les construccions reials i feu de Charles el seu secretari. Començà a guanyar reputació literaria el 1660 amb alguns versos lleugers i poesies amoroses i dedicà la resta de la seva vida a la promoció de l'estudi de la literatura i les arts.
Després de prop de deu anys d'aquella ocupació, el 1663, fou elegit per Colbert com a secretari per assistir-lo i aconsellar-lo en materia d'arts i ciències, sense oblidar la literatura. Fou director general del departament d'obres públiques, membre de la comissió que més tard es convertí en l'Académie des Inscriptions, i el 1671 fou admés a l'Académie Française.
Començà el 1686 amb una epopeia en sis cants: "Saint Paulin, bisbe de Nole", amb una epístola cristiana sobre la penitencia i una oda als nous conversos, en el rerefons de la qual es trobava la qüestió de si es podia fer art de la religió, cosa que ell contestava afirmativament. El 1687 publicà el poema "L'era de Lluís el Gran". Aquest poema tracta la famosa disputa entre els antics i els moderns, ja que en ell es compara el rei Lluís XIV amb l'emperador August. Perrault defensava els moderns, que pensaven que la literatura evolucionava com els progressos de les civilitzacions i que, per tant, la literatura antiga era inevitablement més tosca i bàrbara que la moderna. Perrault tenia idees i voluntat pròpia i publicà la Parallèle des anciens et des moderns (4 vols, 1688-97).
Finalment el 1697 Perrault publicà "El homes il·lustres sorgits a França en aquest segle amb els seus retrats al natural". La seva postura fou una fita en la finalment exitosa revolta contra la tradició prevalent.
No se sap que empenyé Perrault a la composició dels únics treballs pels quals és encara llegit. El primer dels contes de Perrault, Grisélidis, escrit en vers, aparegué el 1691, i fou reimprès el 1694 juntament amb altres dos relats amb el títol de "Griselda i Els desitjos ridículs més Pell d'ase".
Però Perrault no era poeta, i el mèrit d'aquestes obres es veu superat per el dels contes, que el 1697 aparegueren publicats en un volum sota el títol general d'"Històries o contes del temps passat amb moralitats". Aquest tipus de contes es coneixien també familiarment com "Contes de la mare Oca" i el llibre portava un dibuix i una inscripció a la portada que feia referència a aquest fet. Es tracta de contes que provenen de fonts diverses i tenen la tradició oral com a base. Destaca que en els seus contes hi acostuma a haver una lliçó, i el final de la història sempre es feliç, encara que en la versió oral no ho fos.
Altres treballs foren les "Memòries" (assistit pel seu germà Claude) que donaren molta informació sobre Colbert; i "Els homes il·lustres sorgits a França en aquest segle i el seu retrat natural" (2 vols., 1696-1700), on sotmet els seus contemporanis a judici i aprofita per a tancar antigues ferides obertes. Morí el 16 de maig de 1703, a París.
Obres
- El Barba blava
- La Cendrillosa
- La Caputxeta vermella
- La Bella Dorment
- Les fades
- Griselda
- Pell d’ Ase
- El petit Polzet
- Riquet i la pobreta
- La rínxols d’ or
- El gat amb botes
Us explicarem...
La Cendrillosa
La Ventafocs explica la història d'una noia jove molt bella, que en morir-se el seu pare després d'haver-se casat per segon cop, queda privada del paper que li corresponia a la família. La seva malvada madrastra i les seves cruels germanastres li imposen el paper d'esclava domèstica i, com que l'odien tant, li posen el sobrenom de "Ventafocs".
La vida de la Ventafocs canvia de cop quan s'assabenta que a la cort tindrà lloc un ball en què el príncep escollirà la seva esposa.
Amb l'ajut màgic de la seva fada padrina la noia pot acudir al ball, amb un meravellós vestit. Al ball atreu l'atenció del príncep amb el qual balla tota la nit. A les dotze de la nit però, ha de marxar ja que és l'hora en què es trenca l'encantament fet per la fada padrina. Però la Ventafocs se'n va tan de pressa que en la fugida perd una de les seves sabatetes de cristall. El príncep, molt enamorat, troba la sabateta i anuncia que es casarà amb l'única noia del regne que tingui els peus prou petits per calçar-la.
L'endemà els encarregats del príncep van per tot el regne fent provar la sabateta de cristall a totes les noies joves, incloses les germanastres de la Ventafocs. Un ocell, però, avisa el príncep dels dos enganys. Finalment, la Ventafocs demostra la seva identitat i es casa amb el príncep.
A continuació us mostrem la història de la Ventafocs explicat per Una mà de contes:
A continuació us mostrem la història de la Ventafocs explicat per Una mà de contes:
Ressenya
Autor: Charles Perrault.
Any d'edició: 1697.
Idioma del conte: francès.
Il·lustrador: Antoine Clouzier.
Altres il·lustradors
El 1853 li van demanar il·lustrar treballs de Lord Byron, a l'acabar aquests li van sol·licitar treballs per a escriptors de parla anglesa, fins i tot una nova versió de la Bíblia, així com la famosa obra d'Edgar Allan Poe, El corb.
Algunes il·lustracions de l'autor són:
Adaptacions del conte
La "Ventafocs" apareix en unes altres tres-centes versions en diferents tradicions populars. La versió més antiga sembla ser la xinesa, escrita per Tuan Ch'ing-Shih. Molts dels elements del conte deriven de l'original de Ch'ing-Shih, com per exemple els diminuts peuets de la protagonista, signe de noblesa i distinció a la cultura xinesa. En efecte, la versió xinesa emfatitzava el fet que la Ventafocs (anomenada Yen-Shen) tenia "els peus més petits del regne". A les versions occidentals successives és un fet molt estrany i desconegut el perquè el príncep esperava que només una noia del regne fos capaç de calçar la minúscula sabateta. Potser és per això que en algunes versions no es tracta d'una sabateta sinó d'un anell o d'un braçalet.
El fet que la sabateta fos de cristall apareix només en la versió de Charles Perrault i les seves derivades (per exemple la versió cinematogràfica de Disney), i sembla que es deu a un toc creatiu de l'autor, inspirat segurament per l'alt valor del cristall al segle XVII. A la variant dels germans Grimm, es tractava d'una sabateta d'or.
Algunes altres versions que es poden recordar especialment són Vassilissa la bella (russa), Peldicenere (inglesa) i La gatta Cenerentola (brasilera; va ser traduïda per Giambattista Basile al 1634 amb el títol de "La Gatta Cennerentola"). Els elements variables són molt nombrosos; es pot dir que cada grup social i cada poble hauria canviat alguns elements del conte, emfatitzant alguns i eliminant o modificant altres per tal de reflectir la situació general en diversos contextos socials i històrics.
Altres adaptacions:
Autor: Charles Perrault
Adaptació: Rasa Rasiulyte
Il·lustracions: Brigita Budryte
Editorial: kindle
Col·lecció: MERRY FAIRY TALES
Títol: La Cenicienta / Las hermanas de Cenicienta
Autor: Charles Perrault
Adaptació: Concha López Narváez/Fernando Lalana
Il·lustracions: Violeta Monreal
Editorial: Bruño
Col·lecció: Cuentos de Colores
Adaptacions en òpera
- La Cenerentola (Gioacchino Rossini)
- Cendrillon (Jules Massenet)
- La Cenicienta (Jorge Peña Hen)
- La Gatta Cenerentola (Roberto de Simone i la Nova Companyia de Cant Popular).
Adaptacions cinematogràfiques
- Cenerentola, pel·lícula del 1948 de Fernando Cerchio.
- La Ventafocs, pel·lícula d'animació del 1950 de Walt Disney.
- Tři oříšky pro Popelku ("Tres nous per a la Ventafocs"), pel·lícula txecogermànica del 1973.
- A Cinderella story (Mark Rosman, 2004)
Adaptacions en teatre
- La Ventafocs, espectacle musical estrenat a La Faràndula de Sabadell el 2010, amb text de Quim Carné i música de Joan B. Torrella
Adaptacions en ballet
- Aschenbroedel (Johann Strauss)
- Cinderella (Serguei Prokófiev)
